El temps s’esmunyia entremig dels dos. No podien deturar-lo ni un instant, s’escolava com l’aigua a través de les pedres. Cada cop, el temps era menys i el seu amor era major. Com més es perdien més gran era la necessitat de romandre junts.

No deixà mai de mirar-lo amb aquells ulls foscos de l’alba, dalt del penya-segat. No deixà mai d’observar-lo, ni quan la mirada se li tornà borrosa, ni quan la seva imatge era només un record de la realitat que se li postrava davant seu, en el llit. Les forces li minvaven, les paraules s’esforçaven per sortir amb coherència, les mans lluitaven contra la gravetat per poder sentir, ni que fos per última vegada, el tacte sublim del seu amant.

Dalt del penya-segat, sense que les forces l’acompanyessin, subjectada per uns braços dels que només en rebia l’olor, que cada cop li costava més de percebre, contemplà aquell magne paisatge per darrera vegada. El seu paisatge. En mirà avall, als confins on les roques es perdien ofegades per la força vital de la mar, sentí que la vida l’abandonava. Caigué el sol darrera l’ infinit. Vingué la fosca que ho va cobrir tot, arbres, roques, gavines, aigües i solitud. Només la lluna parlava, en silenci. Ell fixà els seus ulls en ella i hi descobrí el rostre dolç de la mort dibuixat en els seus cràters. La lluna s’alçava blanca, esfèrica, vital, incorruptible. Després la mirà a ella i notà com el seu cos es recolzava sense vida entre els seus braços. La diposità a terra i deixà que una pluja d’estels negués el seu dolor.

D’ençà d’aleshores, ell torna al penya-segat per deixar de ser enmig del vent, en el dia del seu aniversari. Seu en silenci i escolta com ella li parla a través dels elements, nota com la seva pell se l' impregna de la salabror d' un cos que ja només existeix per ell, en aquell penya segat.

Comments

Res el destorbava, res impedia que el seus pensaments fossin lluny d’allí. Eren pretèrits situats a una distància molt més propera del que es pensava. Res no té a fer la distància si el que es miren són els records. El seu record era viu i intens com si encara existís aquella realitat perduda.

Davant seu les ones dansaven, però ell només hi veia un cos ballant uns ritmes que el transportaven a altres estadis més plaents. Una silueta, la d’ella, retallava l’espai infinit d’aquell paisatge rocós. Mica en mica, amb la mateixa rapidesa que les roques assecaven la seva porositat i les aigües les tornaven a impregnar de salabror, ella s’apropava. Li allargava els braços, el mirava amb un somriure captivador i movia la cintura amb aquell balanceig que a ell tan el seduïa.

Un fort cop d’aire li picà al clatell i el va fer tornar per uns breus instants a la realitat. Aleshores s’adonà com li bategava el cor de ràpid. Fou, però, només un petit instant de vida. En no res va retornar a caure en el somni d’un record mort. Feia cinc anys que ella ja no hi era. Havia pogut oblidar-la, havia pogut refer la seva vida. Es va casar i va tenir dos fills. Mai, però, havia pogut deixar de venir a aquell penya-segat on van fer l’amor per primera vegada, el mateix on es van declarar, l’indret on tot s’esdevenia només per a ells dos. Ningú dels seus tampoc li va retreure mai que hi tornés, ni tan sols la seva muller. Per això, el dia que va morir, li van deixar tirar les seves cendres al mar. Des d’aquell penya-segat.

D’ençà d’aleshores, ell torna al penya-segat per deixar de ser enmig del vent, en el dia del seu aniversari. Seu en silenci i escolta com ella li parla a través dels elements, nota com la seva pell se l' impregna de la salabror d' un cos que ja només existeix per ell, en aquell penya segat.

Comments

Fas un glop al whisky intentant engolir el desig que t’ha portat fins aquí. Observes dissimuladament l’entorn fixant-te molt bé en el que busques, oblidant el que no vols. Segueixes dubtant, però, de tenir alguna cosa en comú amb l'ambient que t'envolten. Però per això ets on ets, per descobrir-ho.

Tornes a beure. Una sensació estranya et baixa per la gola fins a dipositar-se en el teu estómac com un gran pes. Mentre encara notes la frescor del gel besant-te els llavis, notes uns ulls clavats a la teva figura. Tens els nervis a flor de pell.

Abandones l’actitud a la penombra d’uns focus que et ceguen la vista. La música, cada cop més intensa, et posseeix. Com més t’emmetzina, més alliberat et sents. El teu cos ja no et pertany. Surts d’escena.

Les llums han baixat d’intensitat. Camines enmig d’aquella penombra irregular amb l’objectiu de poder arribar a la barra. Et perds enmig d' un conglomerat de fragments mimètics que es llencen desenfrenadament als ritmes progressius de la música. Amb tanta poca llum, segur que la propera vegada t’equivoques i entres a la sala del costat. És una cambra fosca. Tot i que ho imagines, desconeixes què si fa allí dins. Dubtes arribar-hi a entrar algun dia en una sala d’aquestes. Aquells jocs no són el teu estil, perquè a tu t’agrada veure el rostre amb qui jugues.

- un altre?. Et convido.

Et gires en direcció a la veu que surt de darrera teu. Lentament aixeques la vista i el veus recolzat a la barra, al teu costat. Amaga uns llavis molsuts entre una barba de dies, sota una mirada color mel. Et diu alguna cosa que no entens. La música està massa forta i una munió de nervis t’ataca el cos. L’observes ara amb més atenció. Deu tenir si fa no fa un parell d’anys més que tu. La seva mirada brilla enmig de la fosca, t’hipnotitza les pupil•les. Mentre, el cambrer t’ha servit el whisky amb gel. Dos, de fet. El desconegut proposa fer un brindis pel destí que ha fet que us trobéssiu, per la nit que encara teniu per endavant. La fortor del whisky et crema les paraules.

- per cert, com et dius?, preguntes.

Un petó com a resposta i uns dits llargs que segellen els teus llavis.

Agafats per la cintura, inicieu un camí pels carrers humits i solitaris d’una ciutat que desperta. Res impedeix que et vagis trobant cada cop millor amb tu mateix.

Obres els ulls quan una llum enlluernadora t’hi obliga. Mires el teu voltant sense reconèixer res del que hi ha en aquella habitació. Recorres l’esquena del teu adonis com si una serp fossin els teus dits. T’aixeques i surts al balcó mig despullat. Davant teu un vent fred i humit et colpeja la cara. Sota teu, una ciutat plena de vida. Dins la bellesa conquerida, el plaer somiat tots aquests anys i ara convertit en home per una nit. Mentre et vesteixes, contemples el teu cos i el notes ple de vida. Per primera vegada et veus a tu en el mirall.

Darrer cop d’ull a l’habitació. Una última repassada aquell cos desconegut però del que n’ha desvestit tots els secrets aquesta nit. Darrera carícia a la clau que ha obert l’armari que et tancava. Un petó de comiat sobre aquella pell de malvasia i el teu telèon entre els seus dits per adéu.Surts en silenci amb l’esperança de tornar-vos a trobar, amb la certesa de no veure’l mai més. Potser el destí.....

Tanques la porta de la que en penja un cartell que diu “Pensió Dorotea. No molestar. Gràcies”. Darrera teu queda l’habitació del temor, davant teu es presenten les escales de la llibertat. Dins queda la passió d’una nit, fora la satisfacció de saber-te com ets. Per fi saps qui ets. Finalment has descobert que ets homosexual i et sents més feliç que mai.

Comments