Petites històries d\'un món real

Feia estona que seia allí, contemplant com res s’esdevenia al seu voltant. Les gavines, alienes al que sota el seu vol passava, retallaven els núvols amb les ales. El cel era roig com les brases, es respirava un aire fred i ferotge que despentinava als arbres i enfollia les ones que picaven contra les roques, braves. Ell, mentres les aigües salades esquitxaven el seu rostre demacrat, mantenia ferm el seu posat adolorit.

Res el destorbava, res impedia que el seus pensaments fossin lluny d’allí. Eren pretèrits situats a una distància molt més propera del que es pensava. Res no té a fer la distància si el que es miren són els records. El seu record era viu i intens com si encara existís aquella realitat perduda.

Davant seu les ones dansaven, però ell només hi veia un cos ballant uns ritmes que el transportaven a altres estadis més plaents. Una silueta, la d’ella, retallava l’espai infinit d’aquell paisatge rocós. Mica en mica, amb la mateixa rapidesa que les roques assecaven la seva porositat i les aigües les tornaven a impregnar de salabror, ella s’apropava. Li allargava els braços, el mirava amb un somriure captivador i movia la cintura amb aquell balanceig que a ell tan el seduïa.

Un fort cop d’aire li picà al clatell i el va fer tornar per uns breus instants a la realitat. Aleshores s’adonà com li bategava el cor de ràpid. Fou, però, només un petit instant de vida. En no res va retornar a caure en el somni d’un record mort. Feia cinc anys que ella ja no hi era. Havia pogut oblidar-la, havia pogut refer la seva vida. Es va casar i va tenir dos fills. Mai, però, havia pogut deixar de venir a aquell penya-segat on van fer l’amor per primera vegada, el mateix on es van declarar, l’indret on tot s’esdevenia només per a ells dos. Ningú dels seus tampoc li va retreure mai que hi tornés, ni tan sols la seva muller. Per això, el dia que va morir, li van deixar tirar les seves cendres al mar. Des d’aquell penya-segat.

D’ençà d’aleshores, ell torna al penya-segat per deixar de ser enmig del vent, en el dia del seu aniversari. Seu en silenci i escolta com ella li parla a través dels elements, nota com la seva pell se l' impregna de la salabror d' un cos que ja només existeix per ell, en aquell penya segat.