Petites històries d\'un món real

Ella jugava a mirar-lo de reüll, el seduïa de forma subtil i delicada cada vegada que es quedaven a soles. Se li apropava lentament, deixant que els seus peus, descalços, llisquessin per el terra rocós. El voltava amb aquells braços llargs i delicats fins a ofegar-lo en l’escalfor d’una passió a flor de llavis. L’estimava com mai abans havia fet i es deixava estimar, sense condicions.

El temps s’esmunyia entremig dels dos. No podien deturar-lo ni un instant, s’escolava com l’aigua a través de les pedres. Cada cop, el temps era menys i el seu amor era major. Com més es perdien més gran era la necessitat de romandre junts.

No deixà mai de mirar-lo amb aquells ulls foscos de l’alba, dalt del penya-segat. No deixà mai d’observar-lo, ni quan la mirada se li tornà borrosa, ni quan la seva imatge era només un record de la realitat que se li postrava davant seu, en el llit. Les forces li minvaven, les paraules s’esforçaven per sortir amb coherència, les mans lluitaven contra la gravetat per poder sentir, ni que fos per última vegada, el tacte sublim del seu amant.

Dalt del penya-segat, sense que les forces l’acompanyessin, subjectada per uns braços dels que només en rebia l’olor, que cada cop li costava més de percebre, contemplà aquell magne paisatge per darrera vegada. El seu paisatge. En mirà avall, als confins on les roques es perdien ofegades per la força vital de la mar, sentí que la vida l’abandonava. Caigué el sol darrera l’ infinit. Vingué la fosca que ho va cobrir tot, arbres, roques, gavines, aigües i solitud. Només la lluna parlava, en silenci. Ell fixà els seus ulls en ella i hi descobrí el rostre dolç de la mort dibuixat en els seus cràters. La lluna s’alçava blanca, esfèrica, vital, incorruptible. Després la mirà a ella i notà com el seu cos es recolzava sense vida entre els seus braços. La diposità a terra i deixà que una pluja d’estels negués el seu dolor.

D’ençà d’aleshores, ell torna al penya-segat per deixar de ser enmig del vent, en el dia del seu aniversari. Seu en silenci i escolta com ella li parla a través dels elements, nota com la seva pell se l' impregna de la salabror d' un cos que ja només existeix per ell, en aquell penya segat.